2 anys sense tu, I wish you were here

M'agradaria que hi fossis per enviar-te per mail les fotos de l'Arnau i el Gerard i passar-te a veure alguna tarda per la oficina, m'agradaria compartir amb tu aquells dilluns llargs i ensopits que només ens passaven amb alguna anècodota de les teves, m'encantaria que t'atabalessis per qualsevol tonteria i t'ofeguessis en un got d'aigua mentre després te'n sortiries de dificultats aparentment insalvables. M'encantaria que la llum dels teus ulls veiés la que desprenen els ulls de l'Arnau. I és que els seus ulls em recorden tan als teus que a veagades em venen les llàgrimes als ulls quan me'l miro.

Ja han passat dos anys, només 2 anys, i sembla que hagi passat una eternitat. Perquè el teu adéu va marcar un abans i un després en la meva vida. Per tu, Naza. Un petó.

Entrades relacionades:
http://lyricstothink.blogspot.com/2009/07/naza.html
http://lyricstothink.blogspot.com/2010/03/naza-avui-fa-un-any.html

La nena de les ulleres

Ara que estic descobrint els Amics de les Arts (un grup del que aniré seguint la trajectòria perquè enganxen a mesura que els vas coneixent) vull compartir aquesta cançó en homenatge a la nostra adolescència. Encara recordo com si fos avui aquell conductor de l'autobus (q sovint em creuo per Manresa) que ens portava a l'insti i les bronques que em fotia per anar dreta mentre explicava als companys l'últim episodi de Bola de Drac: "la nena de les ulleres" -cridava- "que s'assegui!!!"

I aquests dies que tots hem tingut Japó al cap en un moment o altre, escolteu la versió en japonès que han fet de la cançó. La melodia que ja és dolça de per si barrejada amb la sonoritat japonesa no té preu. 

Bufen temps de canvis

El meu fill de 6 mesos està canviant la teta per la cullera, per nosaltres pot semblar una xurrada però per ell és un abisme. Desprendre's a estones de la mama que li donava a tota hora calidesa, seguretat, menjar i tot amb una sola font: el pit. Ara ha d'anar veient que se li pot continuar donant el mateix amor però sense sempre recórrer a la teta tot i que no l'abandonem pas del tot...

El seu primer gran abisme. Quantes situacions tenim a la vida que no sabem què passarà quan haguem fet el salt? quan deixem enrere una relació especial, quan tanquem els ulls i ens deixem portar per un nou amor, quan ens atrevim a deixar-nos descobrir alguna faceta nova davant de mig poble, quan ens acomiadem d'algú del que la mort ens ha separat, quan intentem ajudar als amics que ho necessiten i no sabem si ens obriran el cor o ens faran marxar.... tot això ha passat i passa pel meu voltant aquestes darreres setmanes, i a més s'hi ha afegit la pluja, que amb l'hivern fred però asolellat que hem passat no deixa de ser un canvi més a afegir a la nostra quotidianitat.

I la sort que tenim que els nostres canvis es limitin a aquestes situacions. Valorem el que tenim i fem ek eue ens digui el cor tenint en compte les sotragades que pot donar la vida, penseu sinó en el Japó.

"bufen temps de canvis però no hem de tenir por,
és un temps de canvis que en porta de millors"