Que boig el món

Que boig el món, que no té cap sentit

i em fa pensar: “no sé què hi faig aquí”.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deix sol

Doncs si, vivim en un món boig. Un món on una persona de 48 anys, sana i amb ganes de viure pugui agafar una malaltia degenerativa que d'un dia per l'altra li doni un any de vida en males condicions.

He triat aquesta cançó perquè ha sonat avui a la classe de cosconscient just el dia que he sabut aquesta mala notícia; aquesta cançó perquè és la primera amb la que s'ha emocionat el meu fill de 4 anys veient com li pujaven les llàgrimes als ulls sense saber perquè (mirant el final de Polseres) i aquesta cançó, en definitiva, perquè és la que mésbé expressa el cúmul de sentiments que se'm fan un nus ara mateix a dins meu.

Sense tu

Dilluns es va acabar la primera temporada de POLSERES VERMELLES . Ahir el Gerard se'l va voler mirar i va ser super especial perquè ell no va pas entendre el paral·lelisme piscina - trampolí - recuperació del Roc, però quan el Lleó va fer la cursa final per anar a acomiadar-se i al final s'abracen tots, li van pujar les llàgrimes als ulls i pobret no entenia el per què. I quan es va acabar definitvament i van sortir els crèdits, vaig posar el Barça i es va posar a plorar molt i molt. Jo pensava q era pq veia que posava el Barça i no dibuixos però no, quan li vaig preguntar em va sorprendre:

- perquè es separen i ja no podran tornar a fer "polseres amunt!!!!!!!!" i va fer el gest amb el braç.

Em va costar força minuts consolar-lo, pobret. I no hi haurà segona temporada fins d'aquí 2 anys, o sigui que ens haurem de posar tranquils... Mentrestant, estaria bé que sortís algun cd de la banda sonora de la sèrie ja que tota la música era ideal, super ben integrada en les trames i ben catalana. I és que es pot fer producte de qualitat sense travessar fronteres.