Percentatges

Ahir vaig anar al Sielu a Manresa a veure un concert homenatge dels 25 anys de SAU... si, si, no té massa sentit anar a veure SAU sense en Carles Sabater però és que el noi que acompanya en Pep Sala, en Joan, és un amic d'aquí Oló que (opinió personal): és un músic amb molt de futur!

Doncs res, que amb tanta cançó de Sau em vaig posar super melancòlica i vaig veure com encara me'n recordo de totes i cada una de les lletres.

A més, ens vam fer un tip de riure gràcies a una "loca" que fotia crits orgàsmics i s'equivocava de cançó xisclant "Perestroika!" cada cop que en començava una de nova... mentre que es va quedar calladeta quan les primeres notes al piano van anunciar la dolça cançó que porta aquest títol.

I per triar-ne una i no caure en el tòpic, us posaré "Percentatges": salvant les diferències (ja que la lletra parla dels rolletes que tenen els artistes quan baixen de l'escenari i que malgrat sentir-se super estimats es troben sols i necessiten amor) m'hi sento molt identificada.

Per què? Doncs pel cansament que m'envaeix degut a la relació - vincle inagotable per alletar al meu fill petit.

fa tant temps que estic aixi

porto tantes nits sense dormir.
(...)
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.
és que encara no he donat tot el que tinc?
és que encara no he perdut tot el que tinc... 

 

Arnau! Tingues pietat de la teva pobre marona!!!!!!!!!!!

NO PUC MÉEEEEEEES!

 



Tu em dónes força

Fa dies que la tenim al cap. I el Gerard la canta tot el dia. Avui quan ha vist sortir el Sergio Dalma i els nens de l'Escolania de Montserrat al plató de la Marató s'ha emocionat i tot.

Perquè som un país que quan ens unim podem fer coses meravelloses. 20 anys de Marató. I per molts anys més! Visca el nostre país: petit, benparit i solidari!

ZAZ je veux

Arrel del curs d'iniciació al francès que estic fent a la UOC he descobert música francesa i en destacaria  l'actuació al carrer d'aquesta cantant, ZAZ, una cantant de 31 anys, francesa, que canta amb una barreja d'estils (jazz, soul i acústic) i m'atreviria a dir, veient que la seva mare és professora d'espanyol, una mica de flamenc.



El millor de tot, la lletra, un cant a la vida, al no materialisme, a la llibertat d'expressió i a una altra realitat lluny dels clixes materialistes.


Des bijoux de chez CHANEL, je n'en veux pas !
Donnez moi une limousine, j'en ferais quoi ? papalapapapala
Offrez moi du personnel, j'en ferais quoi ?
Un manoir a Neufchatel, ce n'est pas pour moi.
Offrez moi la Tour Eiffel, j'en ferais quoi ? papalapapapala

Je Veux de l'amour, de la joie, de la bonne humeur, ce n'est pas votre argent qui f'ra mon bonheur, moi j'veux crever la main sur le coeur papalapapapala allons ensemble, découvrir ma liberté, oubliez donc tous vos clichés, bienvenue dans ma réalité.

J'en ai marre de vos bonnes manières, c'est trop pour moi !
Moi je mange avec les mains et j'suis comme ça !
J'parle fort et je suis franche, excusez moi !
Finie l'hypocrisie moi j'me casse de là !
J'en ai marre des langues de bois !
Regardez moi, toute manière j'vous en veux pas et j'suis comme çaaaaaaa (j'suis comme çaaa) papalapapapala

Us he subratllat les frases que més m'han agradat.

El retorn de LOVG

La Oreja de Van Gogh (LOVG pels fans) és un grup que no havia escoltat mai amb atenció abans de conèixer el Salva. Però arrel del seu amor incondicional per Donosti, encara ara cada cop que treuen un disc el compra i aquest no ha sigut menys.

Comparat amb l'anterior, la veritat, no té tan ganxo, però a mesura que te'l vas escoltant si que té tots els ingredients essencials en aquest grup. Cançons de somnis (Mi calle es Nueva York ), instants de mort i amor (Paloma blanca, Un minuto más), referències a dates concretes ( Las noches que no mueren), ruptures i desamor (Día cero), amor i esperança (Mientras quede por decir una palabra).

I per deixar-vos un tastet en imatges n'escullo una de desamor esperançat. No és que estigui passant per cap mal moment però si que és la que m'he fet més meva ara mateix. La sensació aquella de caure al buit si penses que una relació s'ha acabat, la por de que es converteixi en evidència i ja no s'hi pugui fer res, el temor a haver dit ja les darreres paraules i no poder tornar enrere. Tots o quasi tots hi hem passat.

El far del sud

Com no podia ser d'altra manera, avui toca parlar de Sopa de Cabra. Aquest cap de setmana ompliran 3 cops els St Jordi per commemorar el seu 25è aniversari com a banda. Jo aniré al concert de demà, el del mig dels 3 de Barcelona i aquests dies estic escoltant Sopa per recordar bé les cançons i disfrutar-lo al màxim.

Doncs això m'ha demostrat que una cançó et pot sorprendre per anys que passin. La cançó "El far del sud" jo la cantava sense pensar ni el que deia i com que a mitja cançó parla de

Tantes nits va pagar per tenir-la

Tantes excuses per anar tot sol,

Sempre vaig donar per suposat que era una història d'amor impossible amb una prostituta i em vaig quedar tan ampla. I ara  escoltant-la bé aquests dies he vist que es tractava d'algú real però dins d'una pantalla de cine, d'una actriu, ja que també diu:

Tremolant poc a poc surt del cine,

Sessió de nit avui ja és l´últim dia,

S´endú el cartell, arriba casa i l´espia,

L´habitació es transforma en un mon nou.

I mirant mirant he vist que es tracta d'un homenatge a una peli real El faro del sud de Eduardo Mignogna. I veient-ne les crítiques i les opinions que he trobat online m'han vingut unes ganes boges de veure-la. La feina potser serà trobar-la. Ja tenim una cosa més a la llista de pendents.


Us deixo amb El Far del Sud dels sopa... ara que l'entenc més encara té menys desperdici.

Aniversari

Per si teniu algun aniversari a la vora i no voleu cantar ni la cançó tradicional ni els "anys i anys" dels Supers, us en proposo una altra, amb la melodia de sempre:

Els anys passen volant,

els petits es fan grans,

sembla ahir que vas néixer...

i ara ja tens UN any!!!!!!!!

Evidentment, on hi diu UN s'ha de dir l'edat de la persona i cal intentar vocalitzar molt l'edat perquè en funció del que ens importi la persona a qui li cantem i de lo emocionals que siguem, se'ns trencarà més o menys la veu quan arribem a aquest punt. I és que jo sempre m'emociono quan veig que un any més que els meus nens es fan grans i estem tots bé i amb bona salut.

I wish that I could see you soon.

M'encanten les cançons que expliquen històries. I aquesta n'explica una. Estiu: noi coneix noia, s'enamoren, s'acaba l'estiu, s'han de separar, però el noi la troba mooooolt a faltar i es mor de ganes de tornar-la a veure. Història que explica la cançó i que ens il·lsutra l'spot d'Estrella Damm que aquest any transcorre a El Bulli. Una història fícticia, si, però qui no l'ha viscut algun cop a la seva vida?

Em quedo amb dos missatges.

- Un, de la cançó: the sooner the better, que ens ve a dir ue hem de fer les coses com més aviat millor, no deixem per demà el que poguem fer avui...
- L'altre, de l'spot, "les coses normals poden ser extraordinàries". I és que  on hi hagi uns bons ous ferrats per sucar pa, deixa't estar d'esferificacions adrianes...




Ahir una veïna de 15 anys m'explicava les sensacions després d'haver tornat de colònies on ha conegut a molta gent que ja troba molta faltar i em va transportar als meus anys de colònies d'anglès, als amors adolescents, les cartes, l'oblit... i que maco que va ser! Avui en dia, amb internet, facebook, xats.... es perd tot l'encant!

Que boig el món

Que boig el món, que no té cap sentit

i em fa pensar: “no sé què hi faig aquí”.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deix sol

Doncs si, vivim en un món boig. Un món on una persona de 48 anys, sana i amb ganes de viure pugui agafar una malaltia degenerativa que d'un dia per l'altra li doni un any de vida en males condicions.

He triat aquesta cançó perquè ha sonat avui a la classe de cosconscient just el dia que he sabut aquesta mala notícia; aquesta cançó perquè és la primera amb la que s'ha emocionat el meu fill de 4 anys veient com li pujaven les llàgrimes als ulls sense saber perquè (mirant el final de Polseres) i aquesta cançó, en definitiva, perquè és la que mésbé expressa el cúmul de sentiments que se'm fan un nus ara mateix a dins meu.

Sense tu

Dilluns es va acabar la primera temporada de POLSERES VERMELLES . Ahir el Gerard se'l va voler mirar i va ser super especial perquè ell no va pas entendre el paral·lelisme piscina - trampolí - recuperació del Roc, però quan el Lleó va fer la cursa final per anar a acomiadar-se i al final s'abracen tots, li van pujar les llàgrimes als ulls i pobret no entenia el per què. I quan es va acabar definitvament i van sortir els crèdits, vaig posar el Barça i es va posar a plorar molt i molt. Jo pensava q era pq veia que posava el Barça i no dibuixos però no, quan li vaig preguntar em va sorprendre:

- perquè es separen i ja no podran tornar a fer "polseres amunt!!!!!!!!" i va fer el gest amb el braç.

Em va costar força minuts consolar-lo, pobret. I no hi haurà segona temporada fins d'aquí 2 anys, o sigui que ens haurem de posar tranquils... Mentrestant, estaria bé que sortís algun cd de la banda sonora de la sèrie ja que tota la música era ideal, super ben integrada en les trames i ben catalana. I és que es pot fer producte de qualitat sense travessar fronteres.

Bona nit malparits!

Això és el que sentirem el dia 10 de setembre a les 21.30 al Palau St Jordi!

Perquè si, després d'un matí trepidant i col·laboratiu desde diferents fronts, hem aconseguit entrades per anar a veure Sopa de Cabra en el segon "únic" (o no) concert al St Jordi.

Ara ja ens toca fer memòria i preparar-nos per anar a deixar-nos-hi la veu i disfrutar com en els vells temps.

2 anys sense tu, I wish you were here

M'agradaria que hi fossis per enviar-te per mail les fotos de l'Arnau i el Gerard i passar-te a veure alguna tarda per la oficina, m'agradaria compartir amb tu aquells dilluns llargs i ensopits que només ens passaven amb alguna anècodota de les teves, m'encantaria que t'atabalessis per qualsevol tonteria i t'ofeguessis en un got d'aigua mentre després te'n sortiries de dificultats aparentment insalvables. M'encantaria que la llum dels teus ulls veiés la que desprenen els ulls de l'Arnau. I és que els seus ulls em recorden tan als teus que a veagades em venen les llàgrimes als ulls quan me'l miro.

Ja han passat dos anys, només 2 anys, i sembla que hagi passat una eternitat. Perquè el teu adéu va marcar un abans i un després en la meva vida. Per tu, Naza. Un petó.

Entrades relacionades:
http://lyricstothink.blogspot.com/2009/07/naza.html
http://lyricstothink.blogspot.com/2010/03/naza-avui-fa-un-any.html

La nena de les ulleres

Ara que estic descobrint els Amics de les Arts (un grup del que aniré seguint la trajectòria perquè enganxen a mesura que els vas coneixent) vull compartir aquesta cançó en homenatge a la nostra adolescència. Encara recordo com si fos avui aquell conductor de l'autobus (q sovint em creuo per Manresa) que ens portava a l'insti i les bronques que em fotia per anar dreta mentre explicava als companys l'últim episodi de Bola de Drac: "la nena de les ulleres" -cridava- "que s'assegui!!!"

I aquests dies que tots hem tingut Japó al cap en un moment o altre, escolteu la versió en japonès que han fet de la cançó. La melodia que ja és dolça de per si barrejada amb la sonoritat japonesa no té preu. 

Bufen temps de canvis

El meu fill de 6 mesos està canviant la teta per la cullera, per nosaltres pot semblar una xurrada però per ell és un abisme. Desprendre's a estones de la mama que li donava a tota hora calidesa, seguretat, menjar i tot amb una sola font: el pit. Ara ha d'anar veient que se li pot continuar donant el mateix amor però sense sempre recórrer a la teta tot i que no l'abandonem pas del tot...

El seu primer gran abisme. Quantes situacions tenim a la vida que no sabem què passarà quan haguem fet el salt? quan deixem enrere una relació especial, quan tanquem els ulls i ens deixem portar per un nou amor, quan ens atrevim a deixar-nos descobrir alguna faceta nova davant de mig poble, quan ens acomiadem d'algú del que la mort ens ha separat, quan intentem ajudar als amics que ho necessiten i no sabem si ens obriran el cor o ens faran marxar.... tot això ha passat i passa pel meu voltant aquestes darreres setmanes, i a més s'hi ha afegit la pluja, que amb l'hivern fred però asolellat que hem passat no deixa de ser un canvi més a afegir a la nostra quotidianitat.

I la sort que tenim que els nostres canvis es limitin a aquestes situacions. Valorem el que tenim i fem ek eue ens digui el cor tenint en compte les sotragades que pot donar la vida, penseu sinó en el Japó.

"bufen temps de canvis però no hem de tenir por,
és un temps de canvis que en porta de millors"